Club de Lectura Maria Moliner

El Club de Lectura Maria Moliner de Potries està format per un grup de persones, a qui els agrada llegir i es reuneix, cada mes i mig o dos mesos, a la biblioteca de Potries. Carme Navarro coordina el grup, i en les reunions comentem un mateix llibre, que hem llegit totes i intercanviem opinions i experiències. Es tracta d’un club obert, lliure i gratuït i pots unir-te contactant amb la biblioteca. Ací pots veure el llibre que estem llegint actualment i els anteriors:

, ,

MATER - MARTÍ DOMÍNGUEZ

En la nova societat que descriu Mater, la gestació es du a terme fora del cos femení. Per això, quan Zoe descobreix amb sorpresa que està embarassada, decideix fugir i endinsar-se amb un company en els boscos, on encara sobreviuen petites…
, ,

LA SOCIEDAD LITERARIA DEL PASTEL DE PIEL DE PATATA DE GUERNSEY - MARY ANN SHAFFER ANNI BARROWS

  1946, Londres. L'escriptora i columnista Juliet Ashton cerca un tema per a la seua pròxima novel·la. Per mitjà de la carta d'un habitant de l'illa de Guernsey, entra en contacte amb els membres d'una curiosa societat literària…
Llibre Suburbis del paradís - Silvestre Vilaplana
,

SUBURBIS DEL PARADÍS - SILVESTRE VILAPLANA

  Suburbis del paradís és una novel·la de denúncia de les foscors dels poders fàctics que té com a rerefons els crims polítics, l’ascens del feixisme i els abusos de poder. La protagonista, la inspectora Araceli Lavila,…
Llibre El café de la Granota- Jesús Moncada
,

EL CAFÉ DE LA GRANOTA - JESÚS MONCADA

  El cafè de la Granota és un recull de catorze relats curts de Jesús Moncada escrits entre els anys 1980 i 1985. Algunes narracions situen l'acció en la dècada dels anys cinquanta. L'escenari en què es desenvolupen els contes…
Llibre Una dolça cançó - Leila Slimani
,

UNA DOLÇA CANÇÓ - LEÏLA SLIMANI

Myriam decideix tornar a treballar com a advo­cada, malgrat la reticència del marit, després d’uns anys retirada per cuidar els seus dos nens. La parella comença a cercar mainadera, i després d’una tria molt exhaustiva, troba Louise,…
Llibre Olive Kitteridge - Elizabeth Strout
,

OLIVE KITTERIDGE - ELIZABETH STROUT

Tot aprofundint en el sentit de la vida i en el coneixement de si mateixa, l’Olive Kitteridge desgrana l’espès i el menut de la condició humana. Mestra d’escola jubilada, observa en la proximitat i en la distància els canvis, petits…

Taller d’escriptura

Entre 2021 i 2022, a la Biblioteca de Potries organitzarem un taller d’escriptura creativa amb l’autora valenciana Anna Moner. El fil conductor del taller van ser algunes obres d’art que els participants prengueren per a inspirar-se o donar peu a un relat curt. En cada sessió Anna, revisava, aconsellava i explicava com millorar aquests escrits. A continuació podeu llegir alguns dels relats, de gran qualitat, que els escriptors i les escriptores han volgut compartir.

Aitana Múria - El Malaventurat

Friedrich – Caminant sobre el mar de boira

–Quina merda d’andròmina del dimoni!

­A Èric se li havia tornat a espatlar la màquina del temps. Des de dalt d’una roca, enmig del no res al costat d’un precipici i rodejat d’una nuvolada espessa, el jove havia deduït que aquell tampoc era el seu dia de sort. Era un xic inquiet, un cul de mal seient que no podia estar-se més de cinc minuts centrat en res, anava amunt i avall atrafegat però sense cap objectiu concret. Mentre feia una cosa, li’n venia a la ment una altra, i aquella se la deixava a mitjan camí. Havia nascut en una època en què la velocitat no deixava lloc a l’atenció, i això, clar, feia que els errors es multiplicaren i l’estrés es convertia en un modus vivendi.

–Trasto inútil! Només havies de fer una cosa! Una!

Objectivament, n’havia de fer moltes. Desfer la realitat i tornar-la a fer per caprici d’un humà no era una tasca senzilla. A més, no era una màquina com les que apareixen en les pel·lícules clàssiques, amb botons, rodetes i llums que puguera manipular i arreglar. La màquina d’Èric era un pal, literalment. Un bastó cobert de fusta que amagava a l’interior la nanotecnologia punta del segle XXIV, la més cara del mercat. Evidentment, no era la més bona. Circuits, microengranatges i un carregament de metagrísfol amb connexió bluetooth i reconeixement de veu, tot ben disposat, era capaç de dur Èric allà on volguera amb data i hora exacta.

Les TIC no havien avançat gaire des de feia uns quants segles, però el descobriment del metagrísfol havia revolucionat el món. Després del col·lapse del petroli tres segles abans, la troballa d’aquest element químic va ajudar les grans multinacionals a no afonar-se com la resta de mortals. Passat un cabàs d’anys d’experiments catastròfics amb tota mena d’éssers vius i el beneplàcit dels governs, l’ANSA, l’agència d’investigació més important del món, va aconseguir canviar de lloc i hora una rosella.

Ara, Èric, que feia mitja hora que era a Sydney, està al cim d’una muntanya suïssa més perdut que la cuca en l’alfals, tremolant de fred i el Telegrísfol 6.0 Maxempowerment ignorant les seues ordres.

–Maleït! –va cridar ple de ràbia mentre bufava el connector com qui fa una maniobra de reanimació.

–Maleït! Maleït! Maleït! –li van contestar les muntanyes d’enfront, fartes de sentir-lo blasfemar.

Èric, amb la cara roja i les celles en punta, va mirar a l’abisme, va unflar el pit i va bramar:

–No m’insulteu!

–No ens insultes tu! No ens insultes tu! No ens insultes tu!

Glaçat. Glaçat d

el tot s’havia quedat. Es va torcar el moc que li penjava, va deixar el pal a terra, es va posar les mans sobre els cabells rossos i va preguntar amb la veu apagada i més aguda de l’habitual:

–Q… Què?

Esta vegada no va obtindre resposta. “És que he viatjat tan arrere que les muntanyes encara parlen? Parlaven? O he anat cap avant i han aprés a fer-ho? He perdut el cap?”, pensava nerviós mirant el paisatge tan emboirat com ho estava ell. Fet un flam, va tornar a agafar l’aparell i el va mirar amb els ulls aïrats, va apretar els punys i va donar l’ordre “18 de juny, 2357, 13’50 h, Dresden”.

Per fi, les muntanyes d’Elba trobaren el silenci corromput per aquell viatger inesperat. Havia funcionat. Èric, per la seua banda, observava amb el rostre desconjuntat com uns treballadors de pell bruna formaven edificis triangulars enmig del desert.

Elies Boscà - Rutina

Manet-El-bar-del-Folies-Bergère

Quanta raó va tindre Júlia al rebre’m el primer dia i advertir-me insistentment que no portara rellotge durant la jornada laboral. Jo no entenia per què tanta fixació amb un detall aparentment intranscendent. Em pareixia una exagerada, però li vaig fer cas. Quan arribe a un lloc, acostume a impregnar-me dels consells i ensenyances dels qui atresoren més experiència en ell i, esta vegada, també ho vaig fer.

No m’ha calgut ni una setmana per a comprendre que allò de que el temps passa volant està travessat per un component de classe indefugible. Els minuts no avancen al mateix ritme si estàs realitzant una faena lleugera i que et satisfaça mínimament que quan repeteixes constantment les mateixes tasques avorrides i tedioses. És per això que, ja que m’he de passar més de huit hores ací tancada, no poder estar pendent del seu transcurs fa que la sensació de paràlisi temporal almenys es mitigue.

D’altra banda, no deixa de sorprendre’m la facilitat amb què el fet d’estar davant o darrere d’una barra, inevitablement t’atorga un rol que tu no has triat. Es tracta d’un espai físic carregat d’un pes simbòlic enorme. El poc temps que porte ací m’ha aportat un bagatge prou sòlid com per a establir una classificació de les diferents persones -generalment, homes- que se situen a l’altra part d’ella: respectuosos, exigents, impacients, maleducats… hi ha de tot, però totes tenen un denominador comú: juguen un paper actiu, són qui dirigeixen l’acció cap a on la volen portar. Cada client és com una moneda a l’aire que, en funció de si ix cara o creu, em suposarà afrontar una situació o una altra.

Jo, en canvi, soc l’agent receptor, qui té una posició submisa i respira alleujada cada volta que es dirigeixen a mi amb certa cortesia o li toca fer front -amb major o menor sort- al primer cabró que se’m dirigeix de males maneres. I és que, clar, ser dona li afegeix a l’element de classe un factor més pel qual has d’estar sempre alerta, sabent que en qualsevol moment et voràs en la disjuntiva de respondre a l’improperi de torn o fer la vista grossa com si no l’hagueres sentit perquè eixe dia no tens ganes de res. Treballar ací és com estar exposada en una vitrina d’un museu a l’espera que el respectiu visitant emeta el veredicte d’aprovació o rebuig corresponent.

En fi, em fa la sensació que la cosa deu estar acabant-se per hui. Un dia més, un dia menys (o això espere).

Rosa Canet - La biblioteca de Lamarck

París, 15 de agosto de 1829.

Carl Spitzweg – El ratolí de biblioteca

Muy Honorable Señor George Leopold, Baron de Cuvier:

Me dispongo a rogarle que me dedique un poco de su valioso tiempo. Es mi deseo causarle la menor de las molestias, pero me encuentro en una situación que requiere medidas desesperadas.

Permítame que me presente. Soy Rosalie Josephine Lamarck, la hija de Jean-Baptiste Pierre de Monet y de Marie Rosalie Delaforte. Quizá no desee seguir leyendo esta carta, pero le ruego que aguarde al final antes de tomar una decisión.

Mi padre, el caballero Lamarck, ha servido con honor al Museo de Historia Natural de París durante décadas. Él mismo fue quien propuso este nombre en 1780 cuando era conocido como el antiguo Jardín del Rey.

Usted debe saber que perdió la visión hace algunos años, ya que a menudo se ha referido a este hecho con ironía y desprecio. Estoy segura que comprenderá la crueldad de vivir este infortunio para un pensador que ha dedicado su vida entera al conocimiento de la historia natural, como usted mismo. La muerte de su esposa, la incapacidad de ver la luz del día y su avanzada edad han logrado lo que la viva animadversión que usted le ha profesado desde hace mucho tiempo no ha podido: se encuentra postrado en el pequeño departamento del Museo donde solo espera ya la muerte.

Después de tantos años de trabajo, de tantos estudios publicados, de tanto reconocimiento ahora olvidado, se encuentra solo y sin recursos. Y creo estar en lo cierto al pensar que usted ha contribuido a esta triste situación con su crítica despiadada a lo largo de los últimos años. Incluso el emperador rechazó el obsequio de su obra de forma indigna.

Nunca mi padre ha vertido sobre el insigne barón de Cuvier, el laureado hombre de ciencia, una sola infamia. Será la Historia Natural quien le reserve a cada cual su verdadero lugar.

A la espera de que las futuras generaciones dicten su sentencia, le ruego que tome en consideración esta petición que le hago llegar a través de estas mis palabras. Autorice que el Museo de Historia Natural de París se haga cargo de los cuidados que necesita mi padre en el poco tiempo que le resta de vida y que más tarde, llegado el momento, disponga de los medios para su funeral.

Sólo usted, por el cargo que ocupa, puede hacerlo. Y sólo usted asimismo, es capaz de comprender lo merecido de esta decisión.

Quedo a su entera disposición para todo lo que usted considere. Me encontrará en el departamento de la Sección de Invertebrados del Museo donde la vida de mi padre se apaga irremisiblemente.

Muy atentamente.

Rosalie Josephine Lamarck.

París, 3 de septiembre de 1829

Distinguida señora,

Es usted una digna hija de su padre. Me consta que él posee una biblioteca de mucho valor, una colección de libros, grabados, ilustraciones i documentos que ha ido atesorando a lo largo de su vida. No dudo que habrá sido mejor padre que naturalista. Su notable trabajo como ratón de biblioteca por fin le puede ser de utilidad. Una subasta pública le facilitará los recursos necesarios para afrontar con dignidad su última expedición. Yo mismo adquiriré algunas de sus preciosas posesiones a un precio razonable.

Quedo a su entera disposición en el gabinete de dirección del Museo de Historia Nacional de París.

Atentamente,

Georges Leopold, Barón de Cuvier.

El 23 de diciembre de 1829 «Le Journal de París» informó, en un rincón de la tercera pàgina, de la muerte, la semana anterior, de Jean Baptiste Lamarck. Fue enterrado en una fosa común en el cementerio de Montparnasse

José Ramón García - No saben beber

Degas – L’Absenta

Seguían allí, “Dans un café dit aussi l’Absinthe”. Ellen Andrée y Marcellin Desboutins, impasible el ademán, inmortalizados y condenados a vagar a través del tiempo por Degas. Ni  siquiera les había afectado la prohibición de ese licor mítico que  atraía poderosamente a muchos  jóvenes airados de la segunda parte de los años 70 del siglo pasado, recuperado más tarde- si es que alguna vez se perdió- en una versión donde sus principios psicoactivos y alucinógenos ponían tierra de por medio con el original, con Rimbaud, Poe, Baudelaire, Gaugin, Van Gogh, Oscar Wilde, Hemngway  y tantos otros creadores cuya creatividad parece que  tuvo entre sus ingredientes la absenta, el ajenjo, la Fée verte, el Hada verde,.  También el Diablo Verde.

Edgar Degas los había elegido para otorgarles rostro de prostituta y de borrachín en estado semi catatónico, sentados en el  banco de una mesa de bar, a espaldas de un espejo que reflejaba sombras, para convertirlos en perpetuos  bebedores de absenta, encerrados  en un permanente preciso instante, en un papel que seguían ejerciendo siglo y medio después con vocación internacionalista y universal, lo mismo en Pigalle que en el barrio chino barcelonés;  en la calle Sant Pau del Raval, donde se encontraban aquella noche en que irrumpimos en el Marsella buscando emociones fuertes en ambientes marginales junto a camellos, rameras y alcohólicos.

El Raval, el Barrio Chino, era nuestro paisaje preferido para pillar y experimentar, para coquetear con las drogas y rozar el lado peligroso de la vida, para adquirir conocimientos extracadémicos en aquella Barcelona cosmopolita de 1977 que pasaba por ser la ciudad del mundo donde más veces se habían levantado las barricadas, la ciudad de los prodigios. Allí habíamos recalado desde Euskadi, Aragón, País Valenciano, Andalucía, Asturias… para estudiar una carrera facilona y de conocimientos dispersos en una universidad que ya entonces, cuando arrancaba la transición, se auto titulaba Catalana, Científica i Autónoma.

Al bar Marsella llegábamos cada fin de semana convertidos en caterva folklórica y a la vez radical trasplantada del Campus de Bellaterra. Presuntos anarquistas, nihilistas, situacionistas, trotskistas, jóvenes que en apenas seis meses habían pasado de los movimientos cristianos de su pueblo al Front d’Alliberament Gai de Catalunya, a los colectivos feministas que en las manifas gritaban “¡Mujer violada, picha cortada!”. Aquel Bar era un lugar de peregrinaje expansivo donde irrumpíamos a medio ciego con nuestra uniformidad de fulares, boinas cheguevarianas, gorras Peaky Blinders, faldas largas, camisas de segunda mano llegadas en fardos desde Estados Unidos, blusas de encaje encontradas en el baúl de la abuela, como las de Annie Hall, chalecos comprados a gitanos en el mercado de Los Encantes, coletas masculinas, ausencia de sujetadores, indumentarias con las que en tiempo récord habíamos  cambiado nuestro aspecto adolescente.

Entrábamos en el barrio chino pisando fuerte. Primero calentábamos motores en locales como el London, Les Enfants  Terribles(donde bailábamos con los Stones), el Texas (donde bailábamos salsa), antes de irrumpir con paso ciego en el Marsella, dispuestos al viaje de la absenta, de uno en uno, en parejas o con compañías ocasionales a las que queríamos impresionar. El Raval era un hervidero de gente: marineros que acabarían liándola en Las Ramblas, soldados de reemplazo, camellos, descuideros, pensionistas y obreros que cumplían el rito de “sábado sabadete……..”, voyeurs inclasificables con un zurrón de Formentera en el que nunca faltaba un libro, de Castaneda, de Cocteau, de Thomas de Quincey, de Kafka o de Kerouac.

Antes de tomar una o dos absentas era necesario fumarse un buen porro, o varios, para sacarle todo el partido, para potenciar y multiplicar ese acercamiento en la distancia a poetas malditos a los que la mayoría no habíamos leído. Acercarnos a ellos a través de los principios psicoactivos de la bebida que preside la mesa y condiciona el ánimo de los dos personajes del cuadro de Edgar Degas que vuelve a irrumpir en mi vida en un curso de escriptura creativa

La parroquia habitual nos recibía con desinterés y cierto desprecio. Seguramente se sentían invadidos. Nuestra euforia contrastaba con su anonadamiento. De repente los mirones nos convertíamos en mirados. Los rostros de Ellen y Marcellin reflejan en cierto modo esa actitud de observador infinito mientras nos disponíamos al ritual, a la puesta en escena del viaje de la absenta: el vaso lleno de licor hasta la raya que marcaba la medida exacta; la cucharilla agujereada que descansaba en su base y en la que se colocaba el azucarillo sobre el que había que verter agua hasta que se diluyese del todo. Justo, ni una gota más, y ya podíamos beberlo a la salud de Rimbaud o Baudelaire y esperar sus efectos.

A cada uno le afectaba de una manera, desde la caída fulminante, hasta la risa boba, la obsesión, la euforia, el mal rollo…La suerte de ser muchos permitía asistir las caídas repentinas, algunas pérdidas de conocimiento, los cuelgues más aparatosos, las paranoias y alucinaciones. Como las de aquel día en que sentí la presencia y la mirada de Ellen y Marcellin justo en el instante en que Angels se desplomaba sobre la barra después de haber estado asegurado durante unos pocos minutos.

-Esto no sube, esto no sube.

Pero la subida fue estratosférica y coincidió con la aparición de los personajes rotundos pintados por Degas, que siempre me habían atraído más que sus bailarinas. Distantes, testigos impasibles de nuestro jolgorio, silenciosos y estáticos. Como en el cuadro, a él le faltaba la punta de un pie, una rodilla y buena parte de un brazo.

Cuando 45 años después volví al Marsella, la caterva radical había sido sustituido por un par de grupos de erasmus. Antes de tomar absenta recordé a Robert, que se arrojó por un balcón; Pablo Martín, que sigue en el psiquiátrico de Santa Coloma, Torregrosa, fallecido hace unos años después de una carrera trepidante de excesos tras su regreso a Xàtiva; Andoni, que abandonó el nihilismo para acabar trabajando en una fábrica de caramelos con piñones en Tafalla. Ni un solo artista maldito. De otros ni siquiera pude recordar sus nombres en ese regreso al lugar de la absenta después de tantas derrotas, traiciones y renuncias. A Ellen y Marcellin creí verlos por un segundo- ¿o solo los imaginé? –  apurando el vaso de absenta como se apura la eternidad a la que les condenó Degas.

Rosa Canet - Mar de núvols

Friedrich – El caminant sobre el mar de boira

Hem arribat. Per fi.

Ha estat un viatge molt llarg. Vam eixir de la Terra fa 143 anys, 8 mesos, i 3 dies. És clar que hem comptat el temps com si encara hi fóssim orbitant el nostre sol. Ha estat la manera de conservar la cordura.

Perquè ja ningú de nosaltres és fill del planeta dels nostres avantpassats. La nostra llar ha estat Nova Gaia, la nau de cor metàl·lic on hem passat gairebé un segle i mig.

Tot aquest temps, difícil, és el que hem necessitat per trobar un nou món, un nou sol. Ahir mateix vam fer les últimes comprovacions i sembla que podrem respirar. L’aterratge no ha estat fàcil i hem estat a punt d’avortar-lo més d’una vegada.

Hem fet un gran esforç per a no caure en la desesperança, però hem persistit. D’alguna manera ens hem sabut confortar. Més amb els ulls, amb les mans, que amb les paraules. A Nova Gaia les paraules no són tan necessàries. No tornarem a caure en el mateix error.

A la Terra les paraules eren sagrades, però van esdevenir un arma mortífera en perdre la veritat que contenien.

Les nostres tutores ens han contat què va passar quan van haver de marxar cap a l’exili. Un món sense veritat era un món irrespirable, cruel i injust. Un món sense paraules en les què confiar havia deixat la vida a la deriva. El temps, tot i ser infinit, s’acabava.

L’angoixa amarava els cors i els pensaments de forma que el futur era cada vegada més improbable i fosc. Però hi havia qui no es resignava.

– Hem de prendre una decisió. Esteu disposades a construir un nou començament? -Noélia arengava el grup de dones que es trobaven a l’assemblea-.

– No sembla possible ja. Ens han desposseït de tot allò que ens fa humans -no totes tenien la mateixa fe que Noe-.

– En som moltes, més de les que creieu.

– Conec molts homes que també ens ajudarien!

– Doncs som-hi! Compte amb les paraules, no us deixeu arrabassar els significats!

Van teixir complicitats, i la xarxa va créixer més que no es pensaven. 10.000 anys després del gran diluvi s’iniciava de nou l’aventura. L’Arca seria la Nova Gaia. Enginyeres, jardineres, cuineres, metgesses, cosidores, mainaderes, totes eren importants per construir la nau i la vida que els havia d’acollir durant un temps incert. S’hi van afegir els homes que van creure, per amor, per esperança, o senzillament per confiança.

Avui hem trobat per fi un horitzó. El llarg viatge ens ha preparat bé perquè hem sabut crear entre tots una nova existència. No era tan difícil, només calia desprendre’s d’allò que no era realment necessari i posar en joc la veritat de la vida. Però estem cansats. Necessitem el mar de núvols, el cel blau, obert, que en aquests anys han mantingut viu en la nostra memòria, malgrat no l’hem conegut.

Una vegada preparada la primera instal·lació al campament he necessitat escapolir-me una estona i buscar un punt des d’on contemplar el paisatge, immens, quasi infinit, de tots els colors del blau

Tot sembla possible. Ara sí, per fi hem arribat.

Andreu Miralles - L’immortal

Friedrich – El caminant sobre el mar de boira

Deixe esta nota, a dia del meu tres-cents vint-i-vuitè aniversari, no pas per la vanitosa esperança que ningú la puga llegir, sinó per donar sepultura a una part de mi, potser l’única que podria soterrar, encara que sigui entre gargots malenconiosos sobre blanc.

Com he dit, tinc més de tres segles, i tot i això no en semble ni trenta anys. ¿Sóc, aleshores, immortal? És una pregunta que m’he formulat, dia i nit, durant molt, molt de temps. ¿Podria ser això possible? ¡Viure eternament! Suportar el pes del temps interminable, la tediosa processó de les hores… jo sol. ¿Per què, Mort, te l’enduus a ella i a mi m’abandones i em condemnes a esta tortura, a esta malaltia?

Ni tan sols en el meu aniversari, o més probablement a causa d’ell, no puc deixar de pensar en la meua Pelegrina. Mai ha hagut persona que estimés tant com la meua xicoteta Pelegrina de cabells negres i ulls grans, de somriure de llar i caminar de cérvol. Des d’aquella nit d’estiu que, sota el roure a la vora del rierol, em confessà el seu amor, vaig moure muntanyes i mars per fer-la feliç, tan feliç com ella em fèu.

Al principi, la divertia que mantingués un sorprenent aspecte juvenil; més tard, havia de calmar la seua torbació amb la creença que seguiria la sort de tothom al seu temps; una mica més tard, potser, però a una edat natural. Jo la mirava pansir-se poc a poc, i tot i que, mentre major es feia, el seu esperit vivaç es tornava propens al mal geni, la seguia estimant de tot cor com la xiqueta que havia idolatrat i l’esposa que havia anhelat i aconseguit amb un amor tan perfecte.

Però al final, la situació es fèu intolerable: ella tenia cinquanta anys; jo en semblava vint. La pobra Pelegrina era objecte de pietat, però evitada. A mi, en canvi, em miraven amb el més abjecte dels rebuigs. Temia que, algun dia, em pogueren cremar com a traficant d’arts negres, i a ella la lapidaren com a còmplice, així que marxàrem cap a un altre lloc, a un altre país, on també vam haver de viure amagats durant molt de temps. El mos del fred i de les hores la deixà postrada al llit; i a la fi, quan vaig llançar la primera paletada de terra sobre el seu cadàver, trenquí a plorar, sentint que havia perdut tot allò que em nugava a la humanitat.

Des d’aleshores, ¡quants els meus pesars, i com de poques i buides les alegries! He estat un mariner sense timó ni brúixola, llançat a un mar tempestuós, un viatger perdut en un parany interminable, sense cap indicador que el guie excepte l’esperança de la mort. ¡Ah, la pau de la tomba! Els pensaments deixarien de martellejar-me la ment, i el cor ja no bategaria amb emocions que sols saben adoptar noves formes de tristesa.

Així he viscut any rere any durant uns dos-cents anys més, sol i cansat de mi mateix. Ni l’ambició ni la cobdícia poden entrar ja en mi, i l’amor ardent que rosega el meu cor mai se’m retornarà; mai trobaré un igual amb qui compartir-lo. La vida sols resta per turmentar-me. M’he preguntat si el suïcidi seria un crim en algú per al qual constitueix l’única possibilitat d’obrir la porta al Més Enllà. Però, tot i així, sovint la por a morir repta fins la meua ment, i com més visc, més por en tinc, encara que deteste la vida.

Hui he concebut una forma per la qual tot podrà acabar: una expedició en la qual cap ésser mortal podria sobreviure, tot i la joventut i la fortalesa que hi ha en mi. Ja han passat més de tres segles; no transcorrerà un sol any més sense enfrontar-me als poders dels riscs més escarpats, assetjat per la fam, la fatiga i les tempestes, i lliurar als elements destructius de l’aire i de l’aigua este cos, una presó massa tenaç per a una ànima que sospira per la llibertat. I si això no funciona, prendré mitjans més dràstics. Escampant i aniquilant els àtoms que componen el meu ésser, deixaré en llibertat la vida que hi ha presonera, vetada de remuntar-se sobre esta ombria terra, a una esfera més compatible amb la seua essència immortal.

Per això, si algú llig esta nota, pregueu perquè el meu viatge em duga allà on és la meua tendra Pelegrina, i així poder descansar junts eternament.

Adriana Soldevila - La senyora Contxa d’Alboraia

Què hi faig tota aquí sola? Tot és foscor i silenci…i estrany…

A més, fa una estona jo estava asseguda a una butaca ben còmoda i ara, què punyetes faig ací a terra? I les meves ulleres? No puc veure què em passa! On estic? Però quin mal somni és aquest?

A veure Cosuelito, no et poses nervioseta que tens molta costum tu de fer-ho. Pensa, pensa que per això tens el cabet. Què feies abans d´ara, a veure, fes el favor de recordar, fes memòria, vinga va,

Ah sí…he comprat sushi, d´eixe que venen en Mercadona per a sopar Manolo i jo. Què coses, quan me´n recorde de Manolo de jove em fan pessigolles per la panxa, i em somric jo mateixa, i tram alguna cosa per fer agradós i romàntic el dia. Què manifassera que soc, mare meua, però què tinc que fer, si jo soc així? Què més? Ah sí, he parat taula ben bonica, amb tapet i tovalloles de tela, res de paper, he tret les copes de vi, les grans, les que romanen al rebost tot l´any tancades, els coberts d´alpaca de ma mare. Aiii, Consuelet, que t´has tornat boja? Si encara no és Nadal!!! I m´he posat faldilla i brusa per anar ben mudà, i au, a esperar que arribe el meu home per sopar.

Com tarda, per fer temps, he collit tres flors de gerani de les macetes que tinc al balcó i he posat un ramellet al mig de taula molt boniquet, d´un coloret cada floreta. Quin goig que em fan estos detalls! La meva amiga em diu que soc una bleda, que m´emocione amb favades, que millor seria si Manolo em regalara un bon anell d´or, o una cadeneta amb la imatge de la Mare de Déu, o una perla o què sé jo. Però a mi no m´agrada anar enjoiada, i l´alegria m´entra quan Manolo obri la porta de casa i em crida: “Reina, ja estic ací!”

Ja estem! Me´n fuig per les rames! On estava jo? Ah! Manolo i jo sopant, d´allò més a gust. Obri una bona botella de vi i ho celebrem. “Xico, li dic, perquè no ens anem al cine? Estan fent ja la pel·lícula que volíem vore!” Però estava cansat i prefereix aixecar-se al sofà , col·locar-se els auriculars i posar-se´n una del Netflix que li agraden a ell. Horribles, tot un crit, una punyada i res d´amor. No m´agraden gens ni mica. I com que jo estava ben composta i arregladeta, em vaig penjar la bossa al braç i cap al cine. Ja li diré jo a Maribel, com que bleda, eh? Mira, tota sola cap al cine! Aixó és de valentes! Ale , Manolo, una besada que jo me´n vaig cap al Capitol.

Vaja, Andreu no està a la porta, supose que té el dia lliure. M´aixeque a la butaca,i com tinc costum, em merege moltes vegades, i com els gats, m´arremoline fins que trobe la postura i ja estic en la Glòria!

I què més? Encara no feia ni 20 minuts de la meva estància gloriosa que m´entren unes ganes imperioses d´orinar, i al aixecar-me em note un marejol…Clar, com m´he pispat tres copes ben plenes de vi…però tant mateix, vaig tantejant els seients i després les parets del corredor, es que està tan fosc, i estes ulleres de cul de got no ajuden gens.

De sobte la paret es fa líquida , desapareix del contacte de la meva mà, no sé que ocorre, tampoc els peus toquen terra i jo, com l´astronauta de la peli, pegue voltes i rebolcades fins caure a terra i al moment vole… Vole cap l´univers, que està quiet i silenciós. Sembla com una mantega on jo em diluïsc, i no sé si jo soc jo o la protagonista de la peli. Ben cert és que continue volant i flotant a traves de les estreles, i els planetes, i la via làctia i poc a poc la foscor és més negra i la mantega més sòlida i ja no veig res darrere meu. M´espante una miqueta i note que me´n estic anyunyant massa però ja no puc tornar, hi ha com una força que m´espenta. Ara mateix el camí va ja inevitablement cap avant. I em done compte que estic irremeiablement morta.

Rosa Canet - Una cambra d’hotel

Hopper – Cambra d’hotel

Renata es va despertar aquell matí amb la tristesa incrustada a l’ànima. L’habitació era desangelada. Només una cortina descolorida, d’un color groguenc desllavassat, que amb prou feina arribava al terra. Un llit robust sense cap detall que l’alleugerira. El cobertor era massa estret i no escalfava prou. Ella es mantenia a la vora del matalàs, en una postura poc natural perquè no volia sentir el calor del cos que jeia al seu costat. Li recordava que vivia i dormia amb l’home que havia convertit la seua vida en un desert infinit, sec, on no hi havia lloc per a la tendresa ni les paraules dolces. Només silencis plens de foscor, hores buides i un aire enrarit que de tant en tant es feia sòlid com el puny.

– No m’esperes. Vindré tard.- I el soroll de la porta en tancar-se.

Aquell dilluns va eixir de casa a mig matí. Aniria a la botiga del senyor Li i compraria bolets. Havia pensat fer fricandó. Era un plat que es podia menjar a la nit, o a l’endemà. No sabia mai quan seurien a la taula.

– Bon dia Renata!

– Bon dia senyor Li! Com està el seu fill?

Al senyor Li se li van humitejar els ulls i es va empassar la saliva. No li agradava mostrar-se massa emotiu davant dels clients, però amb la Renata es permetia alguna debilitat. La sentia tant vulnerable com ell, i al cap i a la fi ella sempre l’havia tractat amb afecte des que s’havia instal·lat al barri.

– Segueix igual! A casa. Ja fa dos mesos que ha vingut i encara no ha estat capaç d’eixir al carrer.

– Potser podria demanar-li que l’ajudara a la botiga. De vegades la tristesa es pot amagar un poc si un altre et necessita.

– Si poguera ajudar-lo… Un pare no sempre pot ser el teu amic, ja sap com són els joves. Creuen que porten el món a sobre i encara no saben que el temps t’ensenya a viure sense esperar massa.

La Renata no va saber què respondre i va tornar a casa amb els bolets. El pis on vivia era com l’habitació on dormien, ni buit ni ple, mobles vells i parets descolorides. De sobte es va sentir marejada. L’aparador anava fent-se gran i amenaçava amb empassar-se-la. El que portava a les mans li va caure a terra. Els bolets semblaven créixer a cada taulell. Lentament va seure a la cadira, a la voreta, només per no caure també al terra.

Va estar així una bona estona, amb els ulls tancats i la respiració dificultosa. Jo no vull viure sense esperar massa, anava repetint-se de manera obsessiva. Jo no vull viure sense esperar massa…

Mirava de reüll l’aparador com si no l’haguera vist mai. Quan va reunir el valor suficient, va caminar lentament fins a l’habitació. Va obrir l’armari i va agafar quatre coses. Les va posar amuntegades a una maleta vella que va arrossegar fins al carrer. No pesava molt.

Va caminar sense descans tot el dia.

Avui és dimecres. No ha obert la maleta. Rellegeix la carta que li ha escrit en un moment de mala consciència. No s’ha decidit a enviar-li-la.

La tristesa encara està al seu costat al despertar en aquesta habitació d’hotel. Però ha dormit bé i no ha hagut d’arrupir-se perquè en eixe llit estrany estava sola.

Andreu Miralles - Una comanda estranya

.

El primer que em crida l’atenció en arribar al meu nou lloc de treball és descobrir que sóc l’únic en plantilla. Bé, d’acord, repartir plats exòtics de carn a domicili pot ser una feina dura, però si et paguen millor que en qualsevol altre treball d’hostaleria, el més habitual és que desenes de persones es llancen de cap per sol·licitar-la. Ara bé, sols cal fer-li una ullada a la façana de l’edifici, un antic immoble en mal estat convertit en cuina, per fer-se una idea del motiu. El meu cap, un home robust, gras i potiner, em respon amb un gruny quan li pregunte al respecte.

—No faces preguntes estúpides —em diu. Es neteja les mans sobre el davantal deteriorat per donar-me una caixeta de cartró amb la nota d’una adreça, la meua primera comanda—. Ara escolta’m bé, xafarder. Ja pots cagar-la mil vegades, però hi ha tres coses on no et permetré posar el nas. Primer, mai òbrigues els paquets. Segon, mai mires als clients. I tercer, mai entres a la cuina. Incompleix qualsevol d’estes normes i ningú et protegirà del que t’espera. M’has entès? Contesta!

Assentisc, intentant ignorar la pudor que li fa la boca. Em fa fora amb un altre gruny i creua la porta metàl·lica que dóna a la cuina. ¿A quin sant, unes normes tan insòlites? Què hi haurà a dins del paquet? Per un moment, em vénen ganes d’obrir-lo ací mateix. Total, sols serà una ullada ràpida… Però, pel meu bé, abandone la idea i, en guardar el paquet a la moto que em presta l’empresa, em pose en marxa.

Conec l’adreça; en uns deu minuts hi arribe sense problemes. És un adossat als afores, una de tantes rèpliques. Truque a la porta i abaixe els ulls cap a la caixeta per evitar el contacte visual. La porta s’obri.

—Bon dia! Ací tenen —salude amb un gran somriure. No me’l veuran sota el casc, però el notaran a la veu; és important. Tanmateix, el somriure se m’afluixa quan em responen amb uns gemecs esgarrifosos, poc humans. I més encara quan unes mans cadavèriques i apergaminades prenen el paquet. M’adone, aleshores, que estic tremolant—. S-són set amb cinquanta —em recorde de dir, mentre faig força de voluntat extraordinària per no alçar el cap. El client em posa a la mà el preu exacte i un calfred em recorre de cap a peus. Poc després, la porta es tanca.

No tarde ni cinc minuts en tornar a cuina, de tan fort el temor i de tantes les ganes de fugir d’allí. Què dimonis acaba de passar? Qui era eixa persona, si se li pot anomenar així? Què és el que els estic entregant? I per què el cap em prohibeix saber-ho? Això se’n passa de sospitós. Potser m’estic jugant la feina, però vull respostes.

Per a la meua sorpresa, em trobe la porta de la cuina oberta. Als voltants, ni una ànima, ni un so. ¿Ha eixit el cap, potser? Les seues paraules em repiquen la ment. Vull entrar-hi, vull saber. Però per què vacil·le? Alguna cosa em diu que renuncie, que ho oblide tot i fuja d’ací tan ràpid com siga possible. Tot i això, una curiositat incorregible i traïdora m’empeny a penetrar el llindar.

L’horror s’apodera de mi en veure l’interior. Cossos humans desmembrats pengen del sostre, els membres dels quals jauen a llesques sobre la fusta esguitada de sang. Una dotzena de caps s’amunteguen en un racó. Al fons, una monstruosa picadora amb mig braç convertit en embotit. I als fogons es frigen grapats d’aquell aliment vomitiu que he d’entregar.

Carn humana! Els batecs es disparen. Els sentits s’emboten. La ment em comença a delirar amb multitud d’escenes sanguinàries, i em torba la idea de protagonitzar-ne cap. He d’escapar. Però en voltejar-me cap a la porta, em tope amb una panxa greixosa. El cap em mira amb les celles arrufades i amb un ganivet enorme a la mà.

—Ja et vaig avisar, valent fill de puta.

Avança cap a mi i jo, aclaparat per la por, em faig enrere. Darrere seu es tanca la porta amb un so metàl·lic. I aleshores sóc conscient que d’ací no eixiré viu.

Aitana Múria - Úrsula K

HOPPER, Edward_Habitación de hotel, 1931_594 (1977.110)

Estic convençuda que Klaus em delatarà. Fa dues setmanes que els oficials de l’MI-5 el van detindre i no en tenim cap notícia des d’aquell fred i plujós dimarts.

Quan Melita m’ho va dir, tota l’escalfor dels preparatius de Nadal, de la llar encesa, del púding de poma que aromatitzava casa, de les cortines de vellut roges… va desaparéixer de colp. Com una ventisca de la tundra, la seua veu va entrar a casa i em va glaçar el cos i el cor. Havia de triar entra la meua feina i la meua vida, ni més ni menys. Entre el secret pel qual m’alce cada dia i la vida. Tot em feia voltes dins del cap, em vaig quedar atordida. Tantes vegades a punt de caure al precipici, a punt de fallar, a punt d’acabar torturada en una presó de mala mort, amb l’adrenalina sempre a flor de pell, i és la primera volta que vaig sentir la por xiuxiuejant el meu nom, el meu nom real, el que em va posar mon pare un bon dia de 1907. Sospesava indecisa què havia de fer. Ara Peter només té nou anys, és massa jove per a quedar-se sense mare. Possiblement, si no em moc, la venjança dels anglesos serà molt més cruel que matar-me. Quina desemparança sentirien els meus tres fills si se m’endugueren a mi i a Len i els digueren a les portes d’un orfenat “Els vostres pares són uns traïdors”? Quina mentida! Som fidels, però no a la pàtria que ells creuen. No, això no pot passar, he de centrar-me, ordenar els pensaments, soc una professional, no hi ha marge d’error en la meua existència.

Així, després que Melita m’informara de la situació de Klaus i de la vulnerabilitat que assetjava la meua posició, em va dir que estiguera atenta a la ràdio, l’aparell amb el qual em comunicaven els moviments des de Moscou, i que continuara fent els passejos en bici, les visites a la caritat i tot allò que feia el meu personatge, que no alçara sospites. Ella havia de fer-se invisible, no tenia la mateixa sort que jo i no podia escapar del seu país natal. Una abraçada amarga posava punt final a l’amistat i camaraderia que s’havia forjat entre nosaltres.

A l’endemà, com cada dijous a les huit del matí des de feia deu anys, vaig connectar la ràdio, amb el pols incontrolat, desbordada, com una drogoaddicta que preveu l’última dosi d’heroïna. Vaig sintonitzar l’única emissora per on no sonava música i des del centre de comandament rus va brollar una frase lapidària:

-De Mikhaïl a Sonja, fes les maletes, agafa els teus fills i ves-te’n a Berlín. Demà tindràs els bitllets en la bústia. S’ha acabat.

Jose Ramón García - Mira que ya sabes cuándo

Agosto de 1939. Ha transcurrido casi medio año desde que Rafael Altamira fue detenido en el puerto de Alacant cuando hacía ya tiempo que este valenciano, ascendido a teniente del Ejército de la República por méritos de guerra, había dejado de confiar en la victoria en una lucha    desigual donde lo dio todo defendiendo la causa en la que creía. Ahora su suerte estaba echada.

La aceptaba con dignidad, con entereza, orgullo y coraje. Sí, pero también con miedo, un terror apaciguado, paradójicamente sereno, al que ya no podía oponer la misma valentía que Altamira había demostrado durante año y medio en el frente de Teruel, escenario de todos los horrores, en cuya batalla final perdieron la vida 97.000 seres humanos en solo 71 días. Tal vez hubiera sido mejor ser uno de ellos.

Se contaba entre los centenares de republicanos que hicieron trizas sus carnes militares y sindicales en la explanada del puerto alicantino en los últimos días de marzo al cerciorarse de que no iban a llegar más barcos para rescatarles. En ese brutal momento comprobaron que las promesas de los falangistas de que todo aquel que quisiera podría exiliarse y no le pasaría nada eran solo una mentirosa estratagema de guerra.

Habían esperado inútilmente la llegada de mercantes franceses, ingleses y soviéticos, pero solo uno,  el Stanbrook, consiguió esquivar el bloqueo y salvar a más de 2.600 personas. Agotada la posibilidad de rescate por mar, no cesaron de escucharse en la zona portuaria los disparos en la boca o en la nuca con que algunos altos mandos y comisarios políticos se suicidaron allí mismo, entre la multitud, para no caer en manos de los facciosos.

Rafael fue detenido y trasladado al Castillo de Santa Bárbara. Pronto los vencedores supieron que se trataba de un oficial combatiente y le encerraron en el campo de concentración de Albatera, donde a medida que los días pasaban se iba esfumando toda esperanza.  En medio del hacinamiento de perdedores se cercioró de que tampoco era verdad la promesa de que quienes no tuviesen las manos manchadas de sangre nada tenían que temer.

¿Él las tenía? Por las noches se despertaba recordando los duros combates en primera línea en que había participado y de los que milagrosamente logró salir. Matar o morir; a menudo morir y matar. Recordó Pancrudo, Celadas, Villarquemado, Cerro Gordo, Santa Bárbara, Villalba Baja, Alfambra…También la toma de la capital, la única que el Ejército Republicano logró arrebatarle a Franco, y la rapidez con que se perdió. En sus pesadillas había aviones alemanes e italianos bombardeando permanentemente, comida fría y grasienta, temperaturas bajo cero, tabaco argelino, mucho aguardiente camuflado de coñac y muertos por todas partes, unos de tiros y otros de frío.

La derrota de Teruel marcó el inicio de la huida sin fin, un tiempo de retroceder y retroceder. La salida de Aragón por Ares del Maestrat y, encadenadas, todas las poblaciones que iban perdiendo cada vez más rápidamente: Benasal, Vilafamés, Alcalá de Xivert, Torreblanca, Castelló…, cuyas posiciones abandonaban precipitadamente en un destino trágico que fue aceptando con resignada serenidad y sin dejar nunca de combatir.

Es agosto y hace un calor de muerte. “Nunca mejor dicho”, piensa Altamira con humor macabro ante la adversidad inminente y definitiva. El pelotón de fusilamiento le aguarda dentro de unas horas, al amanecer, al chico guapo, dandi y perdidamente mujeriego al que tan pocas se le resistían. El conquistador frívolo e insaciable, el vividor al que le costó abandonar la placidez de la retaguardia valenciana antes de partir al frente. No tuvo otro remedio cuando la vida se le complicó y ya no pudo resistir tantos reproches ni continuar con las noches eternas de cabarés, de atiborrados cafés, espectáculos ligeros y salones de mucho alterne:  Miami, Mocambo, Tabú, Saratoga, Hollywood, Negresco…atestados de chicas con ganas de bailar y sentirse vivas y queridas en tiempos de guerra y destrucción.

Pasan por su cabeza Amelia, la novia eterna y reiteradamente engañada; Sara Oliver, Julieta; también aquella a la que todos llamaban “La Inasequible”, o  la tanguista Mariquita “La Canaria”, y hasta Pilar, la joven turolense de Cuevas de Almudén obligada a casarse con su primo.  Supo que el amor no eterno, coyuntural, la necesidad de un abrazo, también el deseo y el sexo, se desatan en tiempos de guerra. Amortiguan los golpes y te hacen sentir menos muerto.

Rafael no era comunista ni anarquista, ni siquiera un socialista convencido. Simplemente creía en la legalidad democrática y en que el fascismo nada bueno podía traer, y por eso había que combatirlo. Relajado, recostado sobre una incómoda pared, con las piernas entreabiertas y la mirada al frente, ahora sabe que va a morir, que en cierto modo ya está muerto. La espera nocturna es una propina para alguien que lo ha perdido todo.

Los carceleros abundan. Por el pasillo cruzan tricornios, boinas rojas y sombreros morunos. Cuando le miran, esquiva o directamente, no rehuye. El mismo mando Nacional con camisa azul que ha decidido esposarlo para que no pueda privarles del placer de fusilarlo, temiendo quizá que aproveche la noche para colgarse de una viga en aquel campo de concentración atestado de vencidos, o que alguien le facilite un arma, se permite el escarnio alterando solo una palabra, cambiando un no por un ya en aquella invocación a la que tan a menudo recurría un enemigo convencido de tener de su lado a todas las divinidades del cielo.

Mira que te mira dios,

mira que te está mirando,

mira que te has de morir,

mira que (no) ya sabes cuando

Adriana Soldevila - Ofelia

Probablement ja ho has aconseguit. Allò que volies pareix que ho tens, ets veus serena i tranquil·la.

Encara pense que podria haver fet més per tu i eixe sentiment crec que me´l enduré a la tomba, com t´has endut tu tots els teus. Et veig tan be, tan a gust en eixe raconet tan bonic que t´has triat per anar-ten. És molt teu eixe espai. M´abstrac al veure la perfecció de les fulles, les flors silvestres , la canyeta sobreeixint del aigua. De menudeta mai volies eixir del aigua… la platja, els rius, les basses del horta. Qualsevol toll et servia per nadar com un peixet. Sempre has sigut tan bonica vida meua! Ara també tries anar-ten submergida amb aigua. I et contemple, flotant, en eixe espai rodó i acollidor que em sembla al l´úter del que mai has parit res més que angoixes, patiment i malsons. Era això el que buscaves reina? Un forat on cabussar el cap i no veure res més? I no sentir, no parlar, no expressar, no estar, no ser?

Dons ja ho tens. Sembles una princesa, gitada esperant el despertar pel seu príncep amb un bes de passió…Passió, això que t´has endut amb tu. A mi em queda l´agror, un regust a coure dins la boca i el cor. Estic prou més que ferida de vida. Ara estic rabiosa contra tu, les teves queixes sense sentit, la teua amargura inconsistent, el teu hàbit de patir perquè sí, per eixa malsana manera teva de creure´t tot el que t´espantava.

Mai t´has sentit valenta, ho sé, però has estat molt equivocada. Tiraves la pedra y amagaves la mà, però jo sé massa bé el perquè. Molt millor que tu, que per això et vaig parir.

Tiraves pedretes al riu i de sobte et vas posar a plorar. Pensava que t´havies xafat els ditets, i ofegant-te en les teves pròpies llàgrimes i xanglots et vaig entendre. Tenies por d´haver matat un peixet d´una pedrada, i una vegada fet no sabies on ficar-te. L´angoixa, la por al càstig diví, el sentir-te causant del dol d´una mare peix, la imatge del fill mort, tan xicotet.  La tendresa de la teva joventut…tendresa que mai vas saber espolsar-te de damunt, que no vas deixar que arrelara en la terra i cresquera enfortint-se poc a poc, cap amunt, mirant al cel, forta i bonica, com tu, com tu eres; sí xiqueta de les meues entranyes, com tu sempre has sigut i mai, mai has volgut veure-ho, ni creure-t´ho. Ara reina què més puc fer?

Et veig dins l´aigua en eixe racó especial i sé que retornes a mi, al meu ventre, als meus fluïts, al meu calor. Vine reina dins de la mare. Al meu ventre no hi ha lloc per la por. No es passa fam, ni fa fred ni calor, s´està a gust. Vine prenda, que la mare t´acarona, la mare et pentina i et vist. Vine angelet, que la mare sense tu s´ofega…la mare sense tu no viu!

© Copyright - Ajuntament Potries