Recorregut Casa Taller:

L’edifici

La casa no ofereix massa distincions en relació a la resta d’edificis ubicats al seu entorn. Se situa al nucli urbà, a la plaça del Cup, on es localitzaven diverses cassoleries, un total de 5 documentats a principi de segle. És una casa tradicional de la Safor. Casa de dues plantes, amb dos cossos i pati interposat. La planta baixa amb passadís central i tres navades, i la planta superior és una cambra diàfana.

Espais de Vida

L’espai de vida agrupa els llocs de la casa on es desenvolupen les relacions socials i vitals dels individus que les habitaven, diferenciant-lo dels relacionats o vinculats al procés de producció propi de la indústria terrissera. Aquests espais se situen tots a la planta baixa de l’edifici.

 

El dormitori

A la primera crugia, a mà dreta, se situava una de les habitacions dormitori de la casa. És el lloc més íntim dels habitants la casa, activitats privades com adreçar-se, descansar o dormir es desenvolupaven al caliu d’aquest espai. Esta primera unitat expositiva recrea una habitació alcova, amb els elements que li són propis (mobiliari, objectes, vestimenta, ..)

Menjador – Saló

 A la segona crugia trobem la cuina menjador, amb els elements immobles restaurats propis de la casa, com la llar amb la xemeneia, la cuina, els armaris del rebost o la canterera; que al costat dels mobles, eines i objectes ens permeten recrear l’ambient del lloc més vital de la casa. Però també, ens permet viure’l de nou, al voltant d’una acollidora taula i el foc de la llar.

A l’espai situat al davant, s’ubiquen mobles i objectes vinculats amb la vida domèstica, amb les formes de relació social pròpies del context territorial en el qual ens integrem o amb les activitats desenvolupades al caliu de la llar.

Espai artesà

La tercera crugia i la planta superior, juntament amb el pati i els coberts adjacents, constitueixen el sector artesanal de l’edifici. Conservem elements immobles relacionats amb el procés de producció, que s’han restaurat i s’exhibeixen al costat de les eines i altres objectes propis de l’ofici terrisser.

Espai artesà: El taller

Ocupa la totalitat de la tercera crugia de la casa i agrupa un conjunt d’aparells i eines que, després de ser restaurats, formen part de l’exposició permanent. La majoria són elements immobles, com el banc i torn de peu, el banc del torn elèctric, el motor elèctric i les transmissions o el molí elèctric de vernís, però també hi ha altres elements mobles utilitzats a les tasques del taller, com la pastadora de fang, o diverses eines de terrisser (plats de torn, sitis, fils talladors, bastonets…). A més a més, es conserva la instal·lació elèctrica original. En aquesta zona és on es realitzava una part important del treball terrisser: el modelat de les peces a partir del fang.

Espai artesà: El dipòsit de fang

El dipòsit de fang servia per a què una vegada creat el fang, aquest s’emmagatzemara en una habitació que reuneix condicions d’humitat per evitar que s’assecara i poder-lo treballar quan Àngel ho necessitara. El dipòsit té una finestra que connecta directament amb el pati per a poder passar el fang per aquest espai. No obstant això, no es dipositava tota una peça de fang, sinó que se separava per capes entre les quals es col·locaven sacs d’espart humit.

La bassa de decantació

A les basses de decantació és el lloc on començava la fabricació de la terrisseria. Quan la terra arribava a la fàbrica s’eliminaven les impureses, sobretot les pedretes. El fang per treballar havia de ser el més flexible possible. Aquest procés es feia a les basses de decantació, que generalment són, almenys, dues construccions rectangulars de maçoneria , de diferent profunditat i comunicades entre si i annexes a la indústria.

A una de les basses, la més alta, es barreja la terra amb l’aigua, el producte resultant s’aboca a l’altra bassa, a través d’un conducte on se situa un garbell que elimina les impureses més grans. A la segona bassa el líquid es deixava reposar amb la intenció de que les graves o pedretes més pesades es dipositaren al fons, així una vegada s’elimina l’aigua sobrant, quedava a la part superior el que es denominava la flor de fang, que era la matèria idònia i més preada per al treball del terrisser. Aquest fang es conservava al dipòsit del fang.

 

 Espai artesà: El llenyer

Al pati ens trobem un cobert que antigament s’utilitzava per acumular la llenya per al forn, a més d’altres objectes voluminosos, com bancs o posts de fusta per eixugar les peces. Al costat del llenyer se situava la quadra, i tant l’abastiment de llenya, com també el de la terra,es feia amb burros des dels terrers i la muntanya.

 

Espai artesà: El forn

El forn se situa a un altre cobert al fons del pati. Element clau del procés de producció, és el lloc on el foc, i més concretament la calor, transforma un objecte tou i dèbil de fang, en un altre més dur i consistent, la terrissa.

Aquest forn és de tir vertical, també denominat “morú”. Està construït amb rajola massissa, disposa un gruixut mur de maçoneria i morter de calç a la part frontal, i dues parts, clarament diferenciades, comunicades a l’exterior per una escala.

La cambra de foc, situada a la part inferior, és un espai rectangular cobert amb una volta de canó perforada, i amb una petita obertura a l’extrem per on s’ introduïa la llenya per encendre el foc. Per damunt se situa la cambra de cocció, espai més menut, circular i cobert amb una cúpula també perforada on, a través d’una obertura, es dipositava l’obra de terrissa per la cocció. El sòl presenta uns forats perimetrals que servien per deixar passar la calor, i rep el nom de “graella”. Aquests dos nivells estan comunicats a l’exterior per una escala de pedra.

Les peces eren ordenades dins del forn, una mesurada tasca on la disposició no era gens arbitrària. Després de tancar l’obertura de la cambra de cocció, s’encenia la flama a la cambra de foc, i des d’aleshores anaven introduint contínuament feixos de llenya. Una enfornada podia durar entre 25 i 32 hores, més un parell de dies que calia esperar per tal d’obrir el forn.

La producció

En la primera crugia del pis superior de la casa tenim instal·lada una mostra de la producció alfarera de Potries, tant d’elements de construcció, com de productes terrissers per a les eines domèstiques, destacant sobre tot la producció cassolera. Aquestes peces estan datades en els segles XIX i XX.

Potries un poble terrisser

Potries ha constituït al llarg  dels segles un centre de producció ceràmica i un important nucli d’activitat terrissera, el propi topònim de Potries té el seu origen i significat en aquest ofici artesanal. A l’altra banda del pis superior podem fer un viatge a través dels segles, de la mà d’un afer artesanal mil·lenari, la producció terrissera a Potries. Podem admirar diferents aspectes relacionats amb la fabricació dels objectes de terrissa locals als diferents períodes històrics. És a dir, ens servirem de la terrisseria i els seus productes com a fil conductor  d’un suggeridor viatge per la història pròpia dels potriers i les potrieres, i per extensió dels habitants de La Safor i la Comunitat Valenciana.

Primers pobladors

És molt probable que els orígens de la ceràmica a Potries es remunten a l’Eneolític, fet confirmat per l’existència d’un jaciment arqueològic d’aquesta època a la muntanya dels “Penyascos” i d’una necròpolis associada, situada al pla prop del riu Serpis, amb una cronologia d’entre 3000 i 1500 anys abans de Crist.

També conservem unes peces de ceràmica ibèrica, trobades a Potries, concretament uns fragments de vasos i  algunes fusaioles.

La vil·la romana

En aquest espai mostrarem la terrisseria de la vil·la romana de la Campina-Catorzena al terme de Potries, de dimensions imprecises però considerables, amb espais residencials, d’explotació i transformació agrícoles, fins i tot tallers de fabricació d’objectes ceràmics per a la comercialització dels productes. El jaciment arqueològic de la Catorzena, on es localitzen vestigis evidents d’un centre terrisser, se situa en la riba dreta del riu Alcoi, i forma part de la pars rustica de la vil·la romana de la Campina.

La seua producció més representativa va ser la d’àmfores destinades al transport i comercialització del vi i l’oli local. A més, el registre arqueològic documenta la producció de materials de construcció: tegulae, imbrices, etc., així com una àmplia mostra de tipologies de ceràmiques comunes. Aquests indicis d’activitat terrissera a Potries confirmen un fet ja remarcat per la historiografia des del final del segle passat: l’origen del topònim de Potries d’arrel llatina i amb un significat, més que suggeridor, vinculat a la ceràmica.

 

La producció medieval i moderna La cantereria del senyor

Amb l’arribada de la civilització islàmica al segle VIII dC es produeix l’expansió d’una tècnica, també procedent de l’orient,  que si bé era coneguda amb anterioritat no va ser molt emprada, ens referim al vidratge. El vidratge utilitza òxids minerals que adquireixen característiques vítries a altes temperatures, l’aplicació d’òxids a un objecte ceràmic garanteix la seua impermeabilitat, complint una doble funció, higiènica i decorativa. A les terres valencianes, la producció ceràmica, va rebre l’aportació de totes aquestes cultures. Però va ser el període andalusí el que ens aporta un ampli repertori de tècniques, formes i decoracions, que influiran decisivament en les magnífiques produccions terrisseres valencianes dels segles baix medievals que, fins al segle XVI, s’exportaran a tot Europa, i on destaquen els centres emblemàtics de Paterna i Manises.

Paral·lelament al context valencià també hi havia altres centres productors però d’un àmbit més restringit, com és el cas de Potries on les terrisseries estaven afectes al poder senyorial, i fabricaven ceràmica comuna bescuitada o envernissada (olles, cassoles, perols, bacins, cànters, pots, gerretes,…), i altra molt singular i característica d’aquest centre productor, les denominades formes de sucre, que eren els recipients de terrissa que servien per refinar el sucre produït a la Safor.

En època baix medieval, Potries i altres assentaments, constituïen, des del segle XIII, el territori de la Baronia de Rebollet, passant després, en el segle XV, a ser part fonamental del Comtat d’Oliva. Els llinatges dels Carròs, dels Riusech i dels Centelles, van posseir la Senyoria d’aquest fèrtil enclavament, on la canya de sucre va proporcionar riquesa i esplendor. A la fi del segle XVI, canvia la destinació del Comtat; des de llavors passa a ser un estat més de la poderosa família Borja, titulars entre altres títols del Ducat de Gandia.

Descobriments d’abocadors de restes ceràmiques en l’Avinguda de la Constitució (antic carrer Barranc), així com en el carrer Sant Joan Baptista de Potries, testimonien la producció conjunta de ceràmiques de foc i taula, amb coberta vidriada, de ceràmiques comunes i pintades, a més de formes de sucre i porrons per a abastir les factories de transformació i refinatge de la canya de sucre en la comarca. Els tipus i tècniques emprades ens remeten a una producció consolidada i característica entre la segona meitat del segle XVI i la primera del segle XVII. Tot això, ha estat corroborat després de la interessantíssima excavació d’urgència realitzada al carrer San Salvador l’any 2000, tot just a l’espai que ocupava l’antiga cantereria del senyor. S’excavà un forn i se’n documentaren dos més.

Les famílies terrisseres de Potries

Les cassoleries són els centres terrissers més característics i definidors de Potries. Malgrat l’origen incert de la producció de ceràmiques de foc vidriades, que caldria remuntar al segle XV o XVI, és a la meitat del XIX quan s’estableixen i s’integren en la topografia urbana de Potries. El seu moment àlgid serà el primer terç del segle XX.

El seu emplaçament és, en tots els casos, el nucli històric de Potries. Presenten un cert agrupament als dos extrems del poble, atés el seu caràcter d’indústria contaminat que genera brutesa i fums.

La terrisseria i la mateixa estructura del treball està lligada a una cèl·lula unifamiliar, encara que els forns, de vegades, són d’ús comú per part de diverses unitats de producció. Les famílies Tarrazó, Domínguez, Faus i Canet, entre altres, són les més representatives d’aquest afer artesanal, que requereix un cert grau d’especialització de l’artesà i d’altres components del nucli familiar.

 

Cassoleries situades al nucli urbà de Potries i propietaris:

  1. Carrer De Boamit, Núm. 17.
  • Joaquín Faus Cabanilles (1842- ?)
  • Salvador Faus Cabanilles (1846-1910)
  • Pere Vicent Faus Moratal (1871-1954)
  1. Carrer Del Cup (Del Olmo), Núm. 4.
  • Salvador Domínguez Fuster
  • SimeónTarrazó Morant (1864-1896)
  • SimeónTarrazó Domínguez (1889-1949)
  • Salvador Tarrazó Martí (1930- )
  1. Carrer Del Cup (Del Olmo), Núm. 6.
  • Eduardo Domínguez Fuster En Activitat L’any 1838
  • Antonio Vicente Domínguez Fuster (1831-1908)
  • Eduardo Domínguez Fuster (1842- ?)
  • Àngel Domínguez Fuster (1873-1930)
  • Àngel Domínguez Ortolà (1903-1986)
  1. Carrer Del Cup (Del Olmo), Núm. 8.
  • Juan Bautista Domínguez Moreno (1867- ?)
  • Fernando Domínguez Domínguez (1898-1967)
  1. Carrer Del Cup (Del Olmo), Núm. 16.
  • Joan Baptista Canet Bataller (1865- ?)
  • Joan Baptista Canet Domínguez (1903-?)
  1. Plaça Del País Valencià, Núm. 3
  • Enrique Domínguez Moratal
  • Francisco Domínguez Peiró (1859- ?)
  • Manuel Domínguez Peiró (1861-?)
  • Francisco Domínguez Soler (1891- ?)
  1. Carrer De Sant Salvador, Núm. 8.
  • Tomàs Domínguez Escrivà
  • Tomàs Domínguez Garrigós (1867- ?)
  • Tomàs Domínguez Orengo (1899-1972)
  1. Avda. De La Constitució (C/ Del Barranc), Núm. 5,7.
  • Feliciano Domínguez Escrivà
  • Bernardino Domínguez
  • Manuel Domínguez Peiró