ARQUITECTURA DE L’AIGUA:

INTRODUCCIÓ

La comarca de la Safor es caracteritza per la fèrtil planura costanera que s’estén fins a la mar des de les muntanyes. Unes excepcionals condicions orogràfiques i climàtiques que, al costat del curs de l’aigua que la travessa, el riu Serpis o Alcoi i el seu afluent el Vernissa, han afavorit la implantació d’un sistema d’irrigació que ha fet possible en aquest ubèrrim territori el desenvolupament continuat al llarg de la història de cultius intensius de regadiu. Un sistema hidràulic que articula i ordena el territori, creant el paisatge construït i que, sense dubte, representa l’herència del nostre esdevenir històric, constituint un dels caràcters distintius de la nostra comunitat i que ens identifica com a valencians.
L’aigua es va constituir com un element indispensable que possibilità l’articulació d’un conjunt de construccions, enginys i artefactes per transformar el medi i crear un vertader element de civilització, de cultura. Aquest conjunt material és el que denominem arquitectura de l’aigua. Assuts, pous, séquies, llavadors, braçals, partidors, molins… construccions que formen una part fonamental del nostre patrimoni cultural. A Potries proposem un passeig per conéixer aquestes infraestructures històriques del regadiu. Veuràs humils construccions amb segles d’història, encara en funcionament, i vinculades a l’ús racional i tradicional de l’aigua.
Les aigües de regadiu tradicional o històric de la Safor procedeixen principalment del riu d’Alcoi. Al seu llit, en terme de Vilallonga, s’assenta l’assut d’en Carròs, derivant l’aigua dins la séquia Reial d’Alcoi, que rega portant-la fins al partidor major de la Casa Fosca, prop de Potries. D’allí deriva per la dreta la séquia de Rebollet, que rega Potries, la Font i part d’Oliva. La Séquia Reial prossegueix un poc avall fins a un segon partidor major anomenat la Casa Clara, on es divideix en dos grans braços: la séquia comuna de Gandia, que rega Almoines, part de Bellreguard, Beniarjó, Miramar, Daimús i les partides del migjorn de Gandia, i la séquia comuna d’Oliva, que rega part de la Font, Palmera, part de Bellreguard, Piles, Rafelcofer, l’Alqueria i part d’Oliva.

MOLINS

Molí de l’Espart

El Molí de l’Espart (també dit Molí de Parets o d’Àngel, en èpoques anteriors). Ubicat a la partida del barranc Beniteixir, al terme de Potries fitant amb el terme de la Font. Si bé originàriament va ser construït des de les acaballes de l’any 1845, per funcionar com un molí paperer. Posteriorment, en una segona etapa, a partir almenys de 1935, el Molí funciona com a fàbrica d’espart, i a la darrera etapa passa a ser una fàbrica de fils. Actualment és utilitzat només com un magatzem.

Aquest molí disposava d’un cup de 3 metres de salt, sense bassa, directament de la séquia del Rebollet, dues rodes i dos jocs de moles. L’edifici és de dues plantes i ocupa una superfície d’uns 700 m². El sostre és a dues aigües i dues naus comunicades entre si.En el sector que queda al costat del barranc es conserven part de les antigues basses, així com un safareig en la séquia.

Molí de l’Alfàs

Segons les fonts documentals es denominava molí de l’Alfàs al segle XV i, posteriorment, és conegut com el molí dels Frares, per pertànyer des de la seua compra l’any 1614 a les propietats del convent de Sant Jeroni de Cotalba, fins que, després de la desamortització de 1835, va ser venut a uns particulars en subhasta pública l’any 1838. Històricament ha sigut un molí fariner, a més a més, a les acaballes del segle XIX i principis del XX la instal·lació de turbines hidroelèctriques el convertiren en fàbrica de llum, encara es conserven en bon estat les bobines i l’alternador primitiu. Més tard, l’aigua serà utilitzada com a matèria primera en un procés d’electròlisi per produir lleixiu, embrió de l’actual empresa de productes químics.

Al soterrani encara es conserva l’antiga turbina de 200 kW amb la qual impulsaven un generador de corrent continu per a la fabricació electrolítica, a les plantes altes de l’edifici, del lleixiu Las Dos Palmas.

Molí Canyar o d’Aynat.

Molí Canyar o d’Aynat. Situat al marge dret del riu, a la partida de la Campina, rebia l’aigua del partidor de la Casa Clara, per la séquia comuna d’Oliva.

El molí d’Aynat, ara molí Canyar, apareix documentat com a fariner des d’almenys el segle XV i així degué ser fins a la seua ampliació i transformació, entre la fi del segle XIX i el començament del XX, coincidint amb la construcció del ferrocarril Alcoi-Port de Gandia.

Ha estat vinculat durant segles a una influent família de lletrats i funcionaris de la Font d’en Carròs, els Aynat. El vell edifici hagué de ser substituït per un de nova planta adaptat a les exigències de transformació de l’època i amb les característiques arquitectòniques de la fi del XIX, però mantenint l’estructura subterrània original. És un dels pocs molins hidràulics integrats en la xarxa de regadiu del marge dret que tenia una bassa d’acumulació d’aigua.

En aquest nou edifici, a més de mantenir els mecanismes per a la producció de farines, s’incorporen els propis per a espellofar i emblanquir l’arròs, s’instal·len turbines elèctriques i màquines de vapor i gasoil per a la provisió d’energia. Un conjunt fabril característic de l’època, on es disposen amplis espais residencials per a les famílies que treballen en la indústria, al costat de les dependències administratives i d’oficines i fins i tot es localitzen tallers per a l’estampació de l’envasament dels materials de la producció, sobretot de l’arròs. Hi ha les restes d’una xemeneia que era el forn on es cremava el pallús per produir el vapor d’aigua que s’afegia a l’energia motriu de l’aigua per ajudar a moure les moles.

Amb posterioritat s’ampliarà la indústria amb una fàbrica de gel, adossada al mur nord al costat de la via del ferrocarril, que cobria les necessitats de proveïment de gel per al ferrocarril tant d’Alcoi com de Gandia. Aquest molí ha estat restaurat i convertit en restaurant des de l’any 1998, però n’han respectat l’estructura original i es mostra al públic la maquinària i la resta de ginys de la seua primitiva funció.

Molí dels Anouers

El Molí dels Anouers es troba en la partida Huitena. Apareix documentat com a fariner des d’almenys el segle XV, així consta en un document de 1511 on se l’anomenava molí de “Çar Borzen, moro de Beniflà”; l’any 1745 apareix amb el nom de “molino de los nogales“, en un memorial per un pleit sobre aigües realitzat per l’il·lustre oliver Gregori Maians, mentre que a la fi del segle XIX i començament del XX apareix amb la denominació de “molino de Almúnia“.

El molí disposava de dos cups de 122 cm de diàmetre i una altura de 2 m. Movia directament tres jocs de moles catalanes, que van ser substituïdes per unes altres franceses, posteriorment, al tindre poca aigua el cup de la dreta s´hi va afegir un engranatge a la tercera mola, i més tard sobre eixa mola inactiva es muntà un banc elevat amb una mola arrossera, més xicoteta que la farinera i, per tant, amb menys potència per funcionar. La cacau disposava de dues voltes de 160 cm d’alçada i d’amplària i 3 m de longitud i una albellonera que travessava la sala del molí i el camí del davant. El ventador eixia per l’esquerra en el corrent de l’aigua abans dels cups..

Molí de la Llum, Serreria o Batistet

El molí de la Llum, Serreria o Batistet està situat al vèrtex nord-oriental del terme municipal de Potries, fitant amb els de Beniflà i la Font d’En Carrós. Hui està completament rehabilitat com a habitatge particular. Es tracta d’un edifici industrial de darrera generació, segurament construït a finals del segle XIX o principis del XX. Rep l’aigua des del partidor o cano de Potries, que es troba uns 300 m abans, està a uns 2000 m del molí Canyar per un costat i a 400 m. del molí Anouers per l’altre costat. L’energia la subministra l’aigua que correspon a les dues files que duu la séquia de Miramar, aigua que després passa al molí de Sotaia. No té bassa però si un cup de 95 cm de diàmetre i una caiguda de 4 m que movia dues rodes d’àleps i dues moles catalanes de 138 cm de diàmetre i 28 cm d’alçada, respectivament, per moldre blat i dacsa per fer farina i segó. El ventador està a l’esquerra del cup i al seu costat. La cacau és preciosa, amb dos compartiments, un per al ventador o vessador i l’altre el de la cacau pròpiament dita, d’uns 3 m d’altura, 2 m d’amplària i 4 m de llargària.

Originalment molí fariner que no va deixar mai de funcionar com a tal, després hi van afegir una turbina de 17 CV per fer electricitat (fer llum), primera electricitat de Beniarjó i Beniflà, cap al 1907, de la companyia Adrover. D’aquest fet, en queda una dita: “La llum de Joan té poc trellat; encara no s’ha encés, ja s’ha apagat”. Aquesta turbina movia també el molí, i encara es conserva, com també les moles. Durant un temps va ser una serradora. A partir de l’any 1922 esdevingué fàbrica de midó. Va continuar sent, però, molí de moldre en paral·lel  a totes les altres activitats.

PARTIDORS

La Casa Fosca

La Casa Fosca és una senzilla construcció, situada al bell mig de l’espai agrari, coberta amb una imponent volta de canó de maçoneria i morter de calç que va ser edificada damunt de la séquia Reial. La seua funció és dividir el cabal de la séquia Reial, que prové de l’assut, per a dues séquies mare, la séquia del Rebollet i la séquia Comuna de Gandia i Oliva. Encara que l’arquitectura és senzilla, presenta una estructura massissa, totalment hermètica, quasi dissuasiva, perquè ningú altere la correcta divisió de l’aigua. Només té dret d’accés al seu interior el sequier, que és la persona encarregada i responsable del bon funcionament del sistema.

Segons un document datat l’any 1511, aquest partidor ja existia amb el banc de pedra i les set portes i mitja, i s’especificava en el document certes obres que s’havien de realitzar en les infraestructures del reg, incloent-hi aquest partidor. S’hi reflecteix que hi haurà una porta d’accés amb dues claus, els dipositaris de les quals són els representants dels dos senyors territorials més rellevants de l’època, el duc de Gandia i el comte d’Oliva. Si tenim present que el sistema de distribució proporcional de l’aigua és originari del món musulmà i es va mantenir després de l’ocupació catalanoaragonesa, considerem que aquest partidor ja devia existir abans de la conquesta a mitjan segle XIII.

La Casa Clara

El partidor de la Casa Clara és, després de la Casa Fosca, el segon gran partidor de la xarxa històrica del regadiu i, com aquell, esdevé element clau per la funcionalitat del sistema, perquè és als partidors on es verifica la correcta divisió de l’aigua disponible. És per això que mantenen una estructura hermètica i tancada, per tal de garantir el seu funcionament, i al qual només té accés la persona responsable i encarregada del sistema. La Casa Clara és una construcció de planta rectangular amb elevats murs de maçoneria que tanquen el diàfan espai interior sense coberta. A un extrem se situa l’entrada d’aigües al partidor de la séquia Comuna de Gandia i Oliva, mitjançant obertures adovellades amb grans carreus de pedra, que antigament estaven tancades amb potents reixes de ferro.

El Cano o de Sotaia

El partidor del Cano o de Sotaia es troba en el terme de Potries, en la partida de la Mitjana al nord-est del municipi. Citat també al document de 1511, on apareix amb el nom de “partidor del Ferruz“. Aquest partidor de menor dimensions que els anteriors va estar reconstruït a mitjan segle XIX, concretament l’any 1849 com apareix a una inscripció, i divideix mitjançant també un banc de pedra en deu portes les aigües de la séquia comuna d’Oliva en les séquies de Sotaia, Miramar i Oliva. Per la d’Oliva eixiran 7 de les deu portes del partidor, i distribuirà les aigües pels termes municipals de Rafelcofer, l’Alqueria de la Comtessa, Piles i Oliva. A la séquia de Miramar se li assignen dues portes per regar Palmera, Miramar, Rafelcofer, part de Bellreguard i Beniarjó. I la porta restant per a la séquia que rega les terres de Sotaia.

El partidor pròpiament dit és una construcció de planta rectangular i coberta amb volta rebaixada, construït amb maçoneria acarada i morter de calç. Presenta llindes en les entrades i eixides de l’aigua així com reixes, i una petita porta en la cara sud-oest. El partidor posseeix anotada en una de les seues pedres la data de 1849 en la qual probablement va patir alguna reforma.

SÉQUIES

La séquia Reial

La séquia Reial serpenteja uns dos quilòmetres, vorejant encisadors paratges del marge dret del riu Serpis, exactament des del seu origen a l’assut d’en Carròs, al terme el municipal de Vilallonga, fins al partidor d’aigües de la Casa Fosca, ja al terme municipal de Potries. Quasi tot el tram d’aquesta séquia al terme municipal de Potries està per davall de la rasant, per el qual antigament el caixer ens apareixeria excavat en el terreny, amb les motes o voreres flanquejades de vegetació, generalment canyars, i segurament algun muret de maçoneria en punts determinats de la séquia. Hui el caixer de la séquia presenta una secció en forma de U, amb els murs laterals construïts amb una mescla de morter de calç amb abundants graves i pedretes de riu de xicotet i mitjà calibre. Es van construir als anys 50 i 60 del segle XX mitjançant un encofrat de fusta que es va reblir amb el material abans descrit, lluint-se després amb una argamassa de ciment hidràulic. El pis de la séquia presenta les mateixes característiques. Aquesta séquia està totalment coberta amb lloses de fibrociment des de l’assut fins a la parcel·la 230 del polígon I de Potries, on s’ha situat la presa d’aigua de la séquia per al reg localitzat de degoteig del marge dret del riu d’Alcoi. Des de la referida parcel·la fins al partidor de la Casa Fosca la séquia continua descoberta.

La sèquia del Rebollet

La sèquia del Rebollet serpenteja d’oest a est, uns quatre quilòmetres, des del seu origen a la Casa Fosca fins al municipi d’Oliva, passant pels nuclis urbans de Potries, la Font d’en Carròs i la mateixa Oliva. Dins del nostre terme municipal hem de distingir diversos trams, el primer descobert immediat al partidor, el segon al seu pas pel nucli urbà i el tercer des del poble fins a arribar al barranc de Beniteixir, que separa el nostre terme de la Font..

La sèquia Comuna d’Oliva i Gandia

La sèquia Comuna d’Oliva i Gandia surt del partidor de la Casa Fosca portant un abundant cabal d’aigua, fet que, segurament des dels seus orígens, propiciaria el seu aprofitament com energia hidràulica amb la instal·lació d’un casal moliner. Encara es pot visualitzar dins del recinte industrial de l’Electroquímica del Serpis el vell mur de maçoneria del salt d’aigua de l’antic molí, que curiosament era un cup en rampa, amb dues rodes per a dues moles.

La sèquia comuna d’Oliva

La sèquia comuna d’Oliva surt des del partidor de la Casa Clara cap al llevant per buscar les terres de la Font d’en Carròs i de Rafelcofer. Dins del nostre terme municipal hem de distingir diversos trams tots ells descoberts; el primer és l’immediat al partidor fins a l’actual traçat de la carretera VP1012, el segon des de la carretera fins al molí Canyar, i el tercer des de l’eixida d’aigües del referit molí passant pel tercer partidor denominat del Cano fins a arribar al molí Anouers, just abans del terme de la Font. Dos murs flanquegen la secció o caixer de la séquia, per on discorre l’aigua. La seua fàbrica és bàsicament de ciment encofrat, encara que en alguns trams es conserven vells murs de maçoneria per sota dels encofrats de ciment.

LLAVADORS, GALLIPONTS, ANIVELLADORS I SÉNIES

L’anivellador

L’anivellador és un element que permet calcular el cabal d’aigua en un punt determinat de la séquia. Els podem trobar al llarg de la xarxa, sempre aigües avall dels partidors del sistema. Un bombament practicat a les cares interiors dels murs de la séquia produeix l’estrangulació del caixer, reduint considerablement la seua secció, que juntament amb el desnivell creat al sòl de la séquia, aconsegueix elevar el cabal a la part superior on se situa una escala mètrica que permet la lectura de l’aforament de l’aigua disponible. És un element del sistema relativament contemporani, atés que antigament era la vara valenciana la unitat de mesura utilitzada, mentre que el sistema mètric decimal es va adoptar mundialment al segle XIX.

La sénia

La sénia  està ubicada prop del partidor Casa Fosca, abans de la séquia del Rebollet. La situació d’aquesta sénia evidencia la impossibilitat de regar els camps situats abans o a la rodalia de les primeres séquies de derivació del riu, fent necessari un altre sistema per a l’obtenció d’aigua. De fet, la proliferació al segle XX de pous a motor per a l’extracció d’aigua subterrània ha provocat la substitució d’una bona part del paisatge de secà dels nostres termes municipals i on abans abundaven les oliveres, els ametllers o els garrofers, predominen ara els camps de regadiu amb tarongers. Aquest element aprofita la tracció animal per a posar en marxa un mecanisme que permet elevar l’aigua a la superfície des del subsòl, mitjançant un pou excavat.

Els llavadors públics

Els llavadors públics apareixen a la segona meitat del segle XIX. En el cas de Potries també trobem un nombre considerable de llavadors privats a les cases situades al costat de la séquia del Rebollet, al seu pas pel poble. Un conjunt arquitectònic i etnològic del nostre paisatge urbà, típic i definidor de l’ús de l’aigua als darrers segles. Fins a la dècada dels anys 60 del segle XX, hi havia a Potries quatre llavadors públics, dels quals se’n conserven dos, un al carrer Corts Valencianes i l’altre a la part de darrere de l’Església. Tots ells aprofitaven el curs de l’aigua conduïda per la séquia del Rebollet i les lloses de pedra per rentar la roba o fer l’escurada se situaven inclinades cap a l’interior, coronant un dels murs de la séquia. Actualment es conserven a Potries els llavadors del carrer Corts Valencianes i els de l’Església, tots dos restaurats.

El galliponts

El gallipont del Ferrocarril d’Alcoi. Aquest element es troba ubicat al sud del terme municipal de Potries, en la partida de la Campina, junt amb les instal·lacions del molí Canyar. Aquest gallipont es va construir a finals del segle XIX, a fi que els treballadors i la resta de persones del ferrocarril Alcoi-Gandia creuaren sense problemes la séquia comuna d’Oliva.

Després de la desaparició del ferrocarril, el pont sobre la séquia va perdre la seua gran funcionalitat. Està realitzat de rajola caravista, amb un xicotet arc i dos contraforts. L’estat de conservació és hui òptim, sense presentar greus deterioraments.

El gallipont del Camí Reial. Justament per davant de la façana principal del Molí Canyar passava l’antiga carretera construïda amb llambordins als anys 20 del segle passat, durant la dictadura de Primo de Rivera, i és on es localitza encara un pont sobre la séquia que surt del molí. La séquia en aquest punt es troba a una cota per sota del nivell del carrer, i on, fins no fa massa anys, hi havia un frondós canyar que degué ser la causa, juntament amb el traspàs de la propietat del molí per part de la família Aynat, de la seua nova denominació com a molí Canyar.