HISTÒRIA DEL PORRAT DE SANT BLAI

EL SANT

Sant Blai va viure a cavall entre els segles III i IV a la regió de Sebaste, l’actual Armènia, i la seua vida està envoltada amb una aurèola de llegenda. Ens trobem a una època convulsa a l’imperi romà, marcada per l’inici de les incursions bàrbares, les persecucions dels cristians i l’edicte de Milà (any 313), però, sobretot, per les disputes entre l’orient i l’occident romà (o entre l’emperador Constantí a occident i Licini a l’orient).

Membre d’una família benestant, va exercir com a metge a la seua ciutat, Sebaste, on atenia multitud de persones, però, a la vegada, també exercia una important tasca evangelitzadora transmetent la seua fe en Crist, qüestions aquestes que el feren un personatge molt estimat i de gran popularitat, arribant a ser bisbe de Sebaste. Encara que l’edicte de Milà tolerava la pràctica del cristianisme i, teòricament, posava fi a les persecucions, Licini, enfrontat a Constantí, no va respectar l’edicte i mantingué les persecucions a les províncies de l’orient, per això sant Blai va fugir a refugiar-se a una cova de la muntanya Argeus. Allí, diu la tradició, va fer vida eremita i era on sanava els animals salvatges que s’acostaven a la cova, per això en alguns llocs és també considerat protector de ramats i ramaders (també és patró dels caçadors). Se li atribueixen infinitat de miracles, però potser el més conegut sigui aquell quan se li acostà una mare amb el seu fill que s’ofegava amb una raspa de peix i sant Blai el va curar de morir ofegat, per aquesta raó sant Blai és considerat un sant taumaturg, protector de les malalties de la gola. Al seu refugi de la muntanya Argeus va ser empresonat pels soldats del governador Agrícola, a les ordres de Licini. Aleshores va estar persuadit d’apostatar de la seua fe, al qual es negà, i va ser martiritzat i mort l’any 316. La iconografia ens presenta el sant amb els atributs del seu estatus de bisbe, el bàcul i la mitra, i, de vegades, a la mà el símbol de la seua passió, una raspa de cardar llana, per aquesta raó és el patró dels cardadors. Encara que també pot aparèixer amb dues candeles enceses, o amb un porquet, en relació al miracle que diu va fer tornar, bo i sa, un porquet que un llop salvatge havia capturat.

LA DEVOCIÓ

Sant Blai forma part del nodrit grup dels sants i màrtirs de l’església que tingueren una àmplia difusió durant els primers segles de l’era cristiana després de les grans persecucions, sobretot a partir del segle IV, i de l’edicte de Tessalònica de l’emperador Teodosi en el 341. Per exemple, una de les primeres conseqüències del martiri i mort del sant va ser la conversió al cristianisme del poble armeni, ja al segle IV, un poble que s’ha mantingut fidel al cristianisme fins als nostres dies.

El culte a sant Blai es va estendre ràpidament, i així veurem com sorgiran esglésies i ermites sota l’advocació del nostre sant durant els segles de l’alta edat mitjana, a diferents regions i regnes de l’occident europeu. Aquest sant que venia d’orient sintetitzava perfectament el cristianisme amb les idees paganes de les moltes ètnies que formaven la societat europea d’aquest període històric, el seu caràcter protector i taumaturg ho testifica.

Se li atribuiran, per exemple, propietats de protecció, assegurant les collites del camp, en relació als ritus pagans de la fertilitat, o protegint el bestiar i les persones de les inclemències del temps i la natura, les guerres o la violència, però sobretot, de les malalties.

Potser, un dels casos més singulars relacionats amb la difusió del culte a sant Blai sigui el de la ciutat italiana de Maratea on, des de l’any 730, es conserven, a una església construïda sobre les ruïnes d’un temple pagà clàssic, les relíquies del sant que arribaren d’una manera llegendària per la mar; o la ciutat croata de Dubrovnik, devots de sant Blai des de l’any 972, on diu la tradició van ser salvats de la destrucció en mans dels venecians per la intercessió del sant, i des d’aleshores és el patró de la ciutat.

Hem de tindre present que en aquesta època la possessió d’una relíquia proporcionava una força especial, sobrenatural, front l’adversitat, i hi va haver una vertadera obsessió per assolir-les. Durant les croades els cristians repartiran relíquies de tot tipus arreu dels territoris cristians, fins i tot, un dels objectius de les croades serà el de salvar els llocs sagrats i les seues relíquies de la mà dels infidels. A través de les relíquies es presentava el sagrat al poble d’una manera visible, en un moment en què la litúrgia no arribava a ser entesa clarament per tota la població, i menys en contexts rurals.

Entre els segles XI i XIV assistirem a un altre període d’expansió del culte als sants i a les seues relíquies, sobretot dels màrtirs, afavorit per diverses causes, com l’esperit de croada de l’època baix medieval davant del perill de l’islam (1ª Croada del Papa Urbà II a l’any 1095).