BENVINGUTS
va | es | it | en

PATRIMONI HISTÒRIC

EL CASC URBÀ

Es localitza als peus d’uns petits contraforts muntanyosos, seguint la tradicional disposició dels nuclis urbans d’origen musulmà, fet que condiciona la morfologia de la trama urbana amb sinuosos i estrets carrers. Fins el segle XIX, Potries era un poble tancat, hi havia un mur que protegia la població i una sèrie de portes que tancaven les entrades i eixides del poble, que van ser enderrocades l’any 1862. El nostre municipi encara conserva tota l’autenticitat del típic assentament eminentment rural, on la majoria dels edificis tenen la tipologia clàssica de les cases tradicionals d’agricultors al nostre país, amb una planta baixa on se situa el pas del carro articulant la distribució interna dels espais, pati interior i, al pis superior, la cambra per a emmagatzemar els productes del camp. Els carrers de Potries amaguen interessants i singulars edificis que podreu descobrir al vostre pas:

La Casa Ajuntament

Situada al carrer de Boamit, núm 26, constitueix un magnífic exemple de l’arquitectura senyorial del segle XVII a l’àmbit rural del nostre país. Una acurada restauració al començament dels anys 80 va fer possible la conservació d’aquest edifici, així com d’alguns singulars elements, com són les reixes de ferro forjat de la façana, els més que interessants paviments ceràmics o el bigam de fusta original de la casa. Tant alguns elements decoratius propis del renaixement tardà, com la qualitat dels materials emprats en la construcció, ens ha permés suggerir la seua cronologia i associar-lo a les classes dirigents i adinerades de l’època. Fins aleshores, tant sols hem pogut documentar el moment del seu traspàs com Ajuntament, a les darreries del segle XIX.

 

L’EsglÉsia Parroquial dels Sants Joans

La parròquia de Potries es va constituir a la fi del segle XVI, abans era una rectoria de moriscos pertanyent a Oliva. L’església té la tipologia característica de l’arquitectura religiosa de l’època, planta de creu llatina inscrita en un rectangle amb nau central, capelles laterals, creuer no emergent i torre-campanar ocupant l’espai de la primera capella del costat de l’epístola. Considerem que hi ha hagut, almenys, dues intervencions que han ampliat l’església per la part de l’evangeli.
La primera, executada entre la fi del segle XVII i el començament del XVIII, que afecta fonamentalment a les capelles laterals (fent-les més grans i cobrint-les amb cúpula) i a la façana (acurtant-la i disposant a la part superior un perfil mixtilini), ambdues obres molt en la línea del barroquisme propi de l’època. La segona, duta a terme al primer quart del segle XIX, que comporta la construcció d’una nova capella, dedicada a Sant Blai, a l’altura del creuer, és de planta de creu grega coberta amb cúpula sobre petxines i llanternó; la seua concepció arquitectònica ens remet a les corrents classicistes dictades des de l’Acadèmia de San Carlos de València.

L’Ermita del Santíssim Crist de l’Agonia

L’ermita es localitza al cim d’un petit monticle, de 137 m. d’altitud, al sud-est de la població. El seu entorn està qualificat de protecció oficial, pel seu valor ambiental i paisagístic, en les Normes Subsidiàries de Potries.

Un costerut camí flanquejat de xiprers, on s’ubica el Calvari, permet l’ascensió des del nucli urbà fins a l’ermita. Empedrat i escalonat, de tant en tant, presenta un deficient estat de conservació. Al tram superior, el camí es bifurca i es corba fins a desembocar en una placeta semicircular que se situa en front de l’edifici de l’ermita. La placeta està tota envoltada per una barana de maçoneria, amb lloses de pedra calcària a la part superior, i constitueix un vertader balcó sobre l’horta amb unes magnífiques vistes.

L’ermita tal com hui la coneixem, es va construir a mitjan del segle XIX, encara que amb anterioritat hi havia una petita construcció que albergava la imatge del Crist, portada allí després de la mort dels seus propietaris l’any 1799.


Els traçats de l’ermita són obra de l’arquitecte Carlos Spain, de formació acadèmica, del qual sabem que va ser arquitecte municipal de València. Arquitectònicament es pot enquadrar dins dels corrents neoclassicistes, de tall radical, que es prolonguen durant la primera meitat del segle XIX, sota les premisses que dicta l’Acadèmia de San Carlos, encara que a cavall ja dels nous llenguatges arquitectònics que comencen a irrompre en el context arquitectònic valencià. Les obres s’hagueren de prolongar fins més enllà de l’any 1861, ja que aquest any l’Ajuntament decideix trasdallar el Crist a l’església per acabar la capella major de l’ermita

La planta de l’edifici és un quadre de 15 m. de costat, on hem de distingir el temple pròpiament dit, que ocupa la part central, i dues dependències annexes que s’adossen longitudinalment als laterals del temple. La seua planta presenta una disposició de creu grega inscrita en un rectangle, amb una orientació de nord a sud, els braços del creuer no emergents, capelles laterals, transsagrari i un atri o vestíbul als peus. Els cossos laterals tenen una planta en L, amb pati posterior, estant l’espai de l’oriental compartimentat i adaptat com a vivenda de l’ermità.
Exteriorment l’aspecte de l’ermita és massís, suavitzat pels jocs que creen els volums arquitectònics visibles a l’exterior, i que es corresponen amb l’original distribució dels espais interiors.
La façana és d’una sòbria i elegant concepció neoclàssica, dividida en tres cossos, en relació a la divisió de l’edifici en planta. La portada, d’obertura adovellada, articula un ordre toscà de dobles pilastres, estant els intercolumnis perforats per estilitzats buits d’arc rebaixat. La façana està rematada per mitjà d’un frontó triangular, amb òcul cec al timpà i coronat per una petita espadanya amb la campana. Cal destacar la pràctica absència de motius decoratius, els quals es restringeixen al cos principal o a les inscripcions del pis superior. Amb tot, la disposició simètrica de les obertures alleugereixen la robustesa de la façana i creen un delicat joc de massissos i obertures, de llums i ombres.

El vestíbul o atri, que precedeix el temple, és un petit espai quadrangular de 5 m. de costat, on cal destacar la situació dels accessos als cossos laterals de l’edifici i uns taulells ceràmics que rendeixen homenatge a personatges relacionats amb l’ermita, fets amb motiu de la commemoració del centenari l’any 1954.

 

L’interior del temple, d’una sòbria senzillesa, reprodueix a petita escala models arquitectònics del més pur classicisme radical acadèmic. Un ordre jònic de pilastres encaixades sobre pedestals articula l’alçat. El senzill entaulament, de fris llis continu, recorre el perímetre del temple, interromput en alguns punts per requadres, a manera de làpides commemoratives amb inscripcions en llatí, de evident connotació clàssica. Les naus es cobreixen amb volta de canó i faixons, i en la intersecció de la nau i el creuer s’eleva una cúpula amb tambor octogonal sobre petxines. Als peus del temple, sobre l’atri, se situa el cor, que es prolonga sobre les dues capelles laterals. Petits passos permeten connectar les capelles laterals amb els braços del creuer i aquests amb els amplis accessos en forma de capella que condueixen al transsagrari, situat darrere de l’altar major.

La plàstica arquitectònica domina sobre la decoració. Aquesta, fonamentalment pictòrica, es restringeix a la capella major i a les petxines de la cúpula. Així mateix, hem de ressaltar que la policromia original aplicada als altars, fustes de pilastres i intradós dels faixons, i que singularitzava enormement el concepte arquitectònic de l’interior del temple, es va veure alterada per una intervenció redecorativa als anys 80 molt poc encertada, i que d’alguna manera altera la visió global del temple en el seu sentit original.

Les pintures són obra del pintor Luis Téllez-Girón i Belloch. Utilitza la tècnica del fresc, a les petxines representa personatges bíblics inscrits en ovals, a saber: Jeremies, Daniel, David i Isaïes. Sobre l’altar major, adaptada a la forma semicircular de l’arc de la testera, es representa la Transfiguració de Crist, mentre que a l’intradós de la volta apareix la imatge del Sant Pare inscrit en un oval. També hem de comentar que a l’altar major es disposa una fornícula central que alberga la imatge del Crist de l’Agonia, magnífica talla policromada del segle XVIII.

La Cassoleria d’Àngel DomÍnguez

Ens trobem davant l’ùltim testimoni de la important activitat terrissera al nostre municipi, d’una manera de viure i treballar que constitueix una part fonamental del llegat cultural dels nostres avantpassats. Està situada al carrer del Cup, núm.6, a un sector del casc urbà on es localitzaven vàries terrisseries, concretament tenim documentades a este sector 5 indústries en producció al començament del segle XX, encara que al municipi hi havien un total de 18 indústries. La casa no ofereix cap distinció quant a tècniques constructives en relació a la resta d’edificis dels voltants. L’edifici és el característic de l’arquitectura urbana saforenca. Es construix, probablement, a finals del segle XVIII, és una casa de dues plantes, amb dos cossos i el pati interposat.

La planta baixa, a dues mans i amb l’accés en forma de llinda, és la que feia bàsicament de vivenda. La planta superior és una cambra diàfana, sobreelevada mitjançant pilars i arcs cecs, sense separacions internes i coberta altíssima a dues aigües.


La part destinada a l’habitatge té una superfície d’uns setanta metres quadrats, enfront d’uns cent cinquanta metres vinculats als afers artesanals propis de l’ofici. A la planta baixa, la primera i segona crugia són el lloc d’habitatge de la família terrissera, mentre que la tercera crugia i la cambra o planta superior, juntament amb el pati o els coberts adjacents, constitueixen el sector artesanal de l’edifici.
La tercera crugia de la planta baixa contenia els torns i el molinet de moldre i triturar els òxids, necessaris per aplicar el vidriat a les peces. A la cambra era on s’aplicava el vernís, mentre que un sistema de prestatges adossats a les parets assegurava el procés de secat i emmagatzematge de la producció abans de l’enfornament.

El forn, situat al fons del pati i separat amb un cobert amb sostre a un aigua, és de tir vertical, amb elements estructurals construïts amb rajoles o paredat de pedra unida amb morter d’argila.

El forn de baix o cambra de foc, té una obertura d’accés amb un arc de mig punt. L’interior, de secció rectangular, presenta un banc corregut i un enfonsament al centre per a la deposició de les cendres. Un garbell separa les dos cambres superposades.

Del forn de dalt o cambra de cocció, no coneixem el seu interior per estar tapada la porta d’accés. Sobre la volta les toveres asseguren el control de la cocció.

Este forn, als primers anys del present segle, era utilitzat alhora per tres tallers: per la cassoleria que ara presentem, propietat d’Àngel Domínguez, i per les dues adjacents, la de Simeón Tarrazó i la de Fernando Domínguez.

 

AVALEM JOVES PLUS

HORARI AUTOBUSOS

ART AL CARRER - TRIES ART - SANT BLAI 2018

PLA DE CREMES 2017-2018: Del'1 d'octubre al 30 de juny

CONEIX EL NIVELL DE PRE-EMERGÈNCIA D'INCENDIS I METEOROLÒGICA DE POTRIES

HORARI BIBLIOTECA I JUTJAT DE PAU

VOLS REBRE ELS BANS I AVISOS AL TEU TELÈFON? DESCARREGA’T LA APP “POTRIES REPORT” (EN PROVES)

HORARIS D'ATENCIÓ DE LES REGIDORIES

CONSULTEU EL PLÀ D'ACCIÓ MUNICIPAL D'ENERGIA SOSTENIBLE DE POTRIES

SEGUEIX-NOS A LES XÀRXES SOCIALS